Aron Cohen, Rosa Congost i Pablo F.Luna (coordinació).
Pierre Vilar: une histoire totale, une histoire en construction

Textos de l’Atelier Pierre Vilar, u d’octubre de 2004. Nanterre

Tenim el llibre aquí, davant nostre, un any i mig després de la sessió de l’Atelier Pierre Vilar que ens havia reunit el primer d’octubre de 2004, a la Universitat de París X, i hem d’agrair als tres coordinadors per haver portat a bon port, en uns terminis tan ràpids, una empresa que sabem que sempre és difícil. La publicació ens permet de rellegir-nos avui, tot adoptant una doble perspectiva, en relació al mateix Pierre Vilar, a qui vam voler honorar, i també en relació a allò que cadascun de nosaltres va triar i intentar dir en aquella ocasió, a partir de la seva pròpia experiència i dels seus propis records.

El llibre que tenim entre les mans ens confirma que l’objectiu fixat en aquest Atelier ha estat assolit. Perquè ens convida a anar més enllà de la simple celebració d’un molt gran historiador, que ens ha marcat a tots i del que volem guardar i mantenir el record, i a reflexionar sobre els resultats d’allò que ha estat una primera etapa, i sobre el que ens queda per fer en el futur. En posar l’accent sobre la dimensió permanentment crítica del treball de l’historiador, i sobre l’exigència de la conceptualització sotmesa a la prova dels fets –havent de servir l’una i l’altra de guies en la construcció raonada d’una història per definició mai acabada- Pierre Vilar ens havia ensenyat la via a seguir. Aquesta dimensió crítica, aquesta exigència, l’hem d’aplicar alhora a ell i a nosaltres.

Hem evocat i discutit els diferents aspectes de la seva obra, sinó tots, sí almenys alguns, i els més importants. Ho hem fet sempre amb referència a la nostra experiència personal d’investigador, marcat en una o altra etapa de la seva vida per la nostra trobada i els intercanvis establerts amb ell. No podia ser de cap més manera, perquè hem buscat, més o menys conscientment, posicionar-los en relació amb ell. La seva biografia intel·lectual, la seva trajectòria personal, la seva obra tal com la vam descobrir, llegida i utilitzada, el seu ensenyament, ens han servit per a revisitar la nostra biografia, i per repensar el nostre itinerari personal. La figura de Pierre Vilar ens ha servit de punt de referència. El que constitueix sens dubte el millor, el menys oficial i el més personal dels homenatges que li podem oferir. Perquè el seu paper en relació a nosaltres, tal com ell el va pensar, voler i assumir, no va ser pas el de “produir” alumnes que se li assemblessin i apareguessin com els seus hereus. Va triar ésser, a través dels seus escrits i dels seus ensenyaments, un gran interlocutor, exigent i crític sense voler ser mai anorreador, amb el qual hem hagut de confrontar-nos.

Però potser ha arribat el moment d’intentar alliberar-nos de la nostra relació amb ell per intentar de resituar l’historiador Pierre Vilar en el seu temps, i copsar des de dins les eleccions que van orientat les seves recerques, la seva concepció del seu ofici i de la seva disciplina, i l’escriptura de la seva obra. Ens cal, doncs, d’una banda, partir dels temes que van ser els seus: porten la marca de la seva generació. Una generació massa jove per haver fet la guerra, que va tenir a França, amb els Annales, fundats el 1929 pels més brillants i els més lliures d’aquells que van sobreviure a la guerra, d’una guia que s’esforçà de situar molt amunt, per renovar-les millor, les ambicions de la història. Però una generació, també, els membres de la qual només van poder obrir-se pas i imposar-se a través de l’originalitat i l’excepcionalitat del seu enfocament i dels seus treballs, i al preu d’un llarg treball solitari, del qual l’aïllament és precisament la condició i la clau de l’èxit.

Ni Labrousse, ni Braudel, ni Vilar, els “tres grans” que, a França, emergeixen després de 1945 i es situen en el primer rang dels historiadors, amb un estatut particular que allunya d’ells qualsevol ombra de dubte, i en fa figures de referència, més encara que mestres o caps d’escola. No van tenir el que podríem dir un mestre. Però van tenir la sort de trobar un públic a la seva mesura: una nova generació de joves investigadors, nascuts durant les dècades de 1920 i 1930, que van elegir la història no pas per facilitat, sinó en nom d’una exigència de sentit. La història els semblava aleshores la més apta per ajudar-los a trobar una resposta a les qüestions dramàtiques i urgents que es plantejaven a tots els seus contemporanis en sortir d’aquesta “guerra de Trenta anys” (1914-45) que va capgirar el món, va posar fi a la supremacia d’Europa i va obrir, enmig de les destruccions i de les runes, el que era percebut com una nova era, que calia comprendre, construir i inventar alhora: per comprendre cap on va, i cap on pot i hauria d’anar aquest món i, per a molts, per a comprometre’s políticament, cal saber d’on es ve. El passat té la clau del present i del futur.

Sense aquest públic, que no va deixar d’ampliar-se i de renovar-se, sense aquest context molt particular de l’endemà de la segona guerra, sense aquests interrogants ansiosos i apassionats llençats a la història, i sense la nova institució on es van retrobar (la Secció Sisena de l’École Pratique des Hautes Études), ni Labrousse, ni Braudel, ni Vilar haurien sens dubte estat allò que van ser i de fet van significar per a nosaltres. A l’audiència nacional que ells gaudeixen des del primer moment, s’hi afegeix, a partir de la dècada de 1950, una audiència internacional, que atrau vers ells, i sobretot vers Braudel i Vilar, nombrosos joves investigadors estrangers. Recordem les dates: el 1950, el Congrés Internacional de Ciències Històriques de París, que marca la represa de contactes internacionals després de la guerra; el 1955 es tracta del Congrés de Roma, amb el gran informe de Labrousse fixant el programa d’una història social del segle XIX fundada a partir de bases quantificables; el 1958, l’article de Braudel (que acaba d’ésser elegit com a cap de fila de la Secció Sisena i assumeix des d’ara la direcció dels Annales), sobre la llarga durada, que serà traduït, i continua essent-ho ara, a totes les llengües del món; el 1960, l’informe de Vilar al Congrés d’Estocolm. Ara bé, aquests mateixos anys són també els d’una formidable explosió de la història i de les ciències socials, i aquells on s’inicia el creixement dels efectius de la recerca i de l’ensenyament superior, tant a França com a fora de França, i on s’imposa la necessitat de dotar la recerca de mitjans de treball, de crèdits, de centres i de laboratoris; són anys, si es prefereix, d’un autèntic canvi d’escala.

En aquest context, Pierre Vilar va reeixir a imposar la seva pròpia marca, sense desviar-se mai de la ruta que s’havia fixat, i afirmant l’originalitat de la seva posició en tots els plans dels debats de l’època. La referència al marxisme, però a un marxisme repartit entre diverses lectures de Marx. Una ambició científica per la història, identificada amb la promoció de la quantificació. La voluntat de construir una història total, tenint en compte tots els aspectes de la vida dels homes tals com s’inscriuen en el temps i en l’espai. El lloc atorgat a la reflexió metodològica: quina història, i com fer-la i escriure-la? La necessitat de superar la descripció per intentar conceptualitzar, formalitzar, modelitzar. L’obertura, però una obertura crítica, vers les altres ciències socials: l’economia, sens cap dubte, però també la sociologia, i l’antropologia, respecte de la qual P. Vilar assenyala què és el que els separa, d’una manera més ferma i frontal que F.Braudel.

Però la història té també la seva història: la virada intel·lectual que s’insinua en les files dels historiadors, a França però també en altres països, entre la fi dels anys seixanta i el començament dels anys 70, qüestiona des de dins totes aquestes antigues certeses, i situa aquells que continuen reclamant-se’n a la defensiva. La història s’allunya de l’economia en el moment en què aquesta cessa de plantejar-li interrogants, com ho havia fet en els anys 1920 i 1930, per elegir la via de la matematizació. I una nova aliança es produeix amb l’antropologia, tan familiaritzada amb el temps llarg, que estarà temptada de veure la història immòbil. L’antropologia proposa altres formes de formalització, i doncs d’explicació, de les decisions i comportaments humans: la família, l’aliança i el parentiu, i el conjunt d’opcions i “estratègies” que inspiren, de manera conscient o no, per la tria dels cònjugues, la transmissió de béns mitjançant l’establiment dels fills i la successió, i per la reproducció de generacions; les tècniques, i l’impacte durader que exerceixen, en el nivell més fi, sobre l’organització social; els valors que orienten l’atribució de papers que cadascú hauria d’assumir; les relacions interpersonals i l’estructuració de l’espai social; les actituds davant la vida i davant la mort; i, més profundament encara, les representacions del món, i la part del possible i la del necessari, essent una cosa això darrer només perquè és acceptada culturalment i interioritzada pels individus.

La quantificació no cedeix pas el seu lloc: fins i tot guanya espai, amb l’aplicació des seus mètodes a d’altres àmbits, en particular el cultural i el religiós. És el que Pierre Chaunu proposa aleshores d’anomenar “la inserció del serial en el qualitatiu”. Però, paral·lelament, la descripció recupera tots els seus drets, així com l’individual i el particular, que esdevé impossible de separar o de marginar com si fossin residus de la història, en nom del vell principi aristotèlic de que “només és científic el que és general”. La thick description i la microstoriaesdevenen les referències metodològiques obligades de la nova història social, on la gender history també imposa el seu lloc i els seus punts de vista. Altres figures de referència, que pertanyen al camp de les altres ciències socials, Barthes, Foucault, Derrida, Bourdieu, i d’altres, s’imposen també als historiadors. Seguirà, en la dècada de 1980, allò que s’ha anomenat la “crisi del marxisme” que condueix a molts, equivocats o amb raó, a una desafecció clara vers allò que abans havien acceptat o fins i tot adorat.

Enfront d’aquest canvi de fons, P.Vilar sens dubte va ser un d’aquells que, amb energia i lucidesa, van resistir, refusant tota concessió a la moda, retornant tots els cops, i sotmetent les noves propostes a la mateixa lectura crítica a la que havia sotmès aquelles que l’havien precedit. Ens va ensenyar que calia també saber pensar contra el seu temps, i que, per obtenir un cert temps d’avantatge, calia acceptar de no estar de moda, de passar de moda: un article de Le Monde, publicat ara fa uns quatre o cinc anys, i titulat “Retorn a Kondratieff”?, em va fer pensar en les crítiques dirigides a Braudel vint anys abans per alguns membres de l’establishment de la història econòmica francesa després de la publicació de Civilisation matérielle, économie et capitalisme: “però si encara creu en Kondratieff!”.

La història de la història al segle XX tot just ara comença a mobilitzar l’atenció dels historiadors. Encara queda molt per escriure. Contentem-nos amb una certesa: reconeixerà a Pierre Vilar, sempre actual, el lloc que va ocupar, i que avui encara és el seu.

Maurice Aymard (EHESS, París)
Maurice Aymard
MSH
54 boulevard Raspail
75006 París
Aymard°msh-paris.fr