} ?> Atelier Pierre Vilar | Societat Catalana d'Estudis Històrics
Atelier Pierre Vilar

Societat Catalana d'Estudis Històrics

La comissió organitzadora de l’Atelier Pierre Vilar m’honra, com a president de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, amb l’oferiment per a formar part del seu Consell Assessor. És una invitació que accepto amb gust i agraeixo, al mateix temps que felicito als organitzadors per la iniciativa i a la Universitat de Girona per donar-li acolliment.

La Societat Catalana d’Estudis Històrics, té sens dubte l’obligació i la devoció de participar en tot allò que tingui com a objectiu millorar el coneixement de la història de Catalunya, tant en els seus continguts específics com en la seva metodologia. I naturalment, també honorar els mestres que ens precediren, als quals devem la muntanya de coneixements des de dalt de la qual hi podem veure potser una mica més enllà d’ells, encara que difícilment millor que ells.

El deute és majoritàriament amb els historiadors del país i no és ara l’hora de fer una nòmina que tots coneixem prou bé. Però la ciència, qualsevol ciència, d’un país tradicionalment endarrerit com el nostre, deu també molt a les aportacions d’estrangers que s’han interessat per les nostres coses en qualsevol dels àmbits científics. Entre aquests, el personatge de Pierre Vilar és paradigmàtic: arribat per a estudiar com a geògraf l’anomalia que als ulls europeus significava la industrialització de Catalunya, es va acabar convertint en l’historiador que, de cop, ens va oferir una visió diferent, entenedora i engrescadora del nostre passat. Una visió d’altra banda que, sobretot per la generació que estàvem o acabàvem de sortir de la Universitat en el moment de la publicació de la Catalunya dins l’Espanya moderna, significà una alenada d’aire fresc enfront al reclosiment encarcarat d’allò que ens oferien les aules.

Tot i que la Catalunya va ser una monumental tarja de presentació i per sí sola ja mereixeria qualsevol homenatge i tota classe d’agraïments, cal no oblidar la llarga sèrie d’obres més curtes (que de cap manera poden ser titllades de menors), de caire metodològic, des de Crecimiento y desarrollo fins a Pensar històricament, on vàrem poder aprendre tants aspectes de l’ofici d’historiador.

Per això, en complir-se el trentè aniversari de la publicació de la traducció de la Catalunya dins l’Espanya moderna, la Societat Catalana d’Estudis Històrics va voler commemorar el moment i, a la vegada, fer balanç del que l’obra de Vilar havia significat per a la historiografia catalana, a través d’unes “Jornades «Als trenta anys de la publicació de Catalunya dins l’espanya moderna de Pierre Vilar», que tingueren lloc a l’Institut d’Estudis Catalans els dies 29 i 30 de novembre i 1 de desembre de 1994 . No es tractava només de recordar, tot i que Eulàlia Duran ens va il·lustrar sobre com s’havia fet la traducció i quins obstacles s’havien hagut de salvar i també de la magnífica acollida que va tenir l’obra: se’n van vendre mil exemplars només el dia de Sant Jordi!; no es tractava només de recordar, de fer balanç per fer balanç, sinó de mostrar a la vegada com la historiografia catalana havia aprofitat l’obra i l’esperit de Vilar, com els tems que havia obert continuaven essent objecte de nous treballs, de precisions i, perquè no, de rectificacions i, d’altra banda, de reflexionar sobre quina importància continuaven tenint l’obra i el pensament de Vilar al cap de trenta anys.

Participaren en les jornades, a més d’Eulàlia Duran, que ja he citat, Coral Cuadrada, que parlà de l’època medieval; Montserrat Duran, que tractà els segles xvi i xvii; i pel segle xviii, que en definitiva és el cor de l’obra, Antoni Simon (demografia), Emili Giralt (producció agrària); Eloy Martín Corrales (formació del capital comercial) i Rosa Congost, que recordà l’activitat de Pierre Vilar després de la publicació de la Catalunya. Les jornades es clogueren amb una taula rodona en la qual participaren Antoni Riera i Melis, Josep M. Torras i Ribé i Josep Fontana. El president de la Secció Històrico-arqueològica de l’IEC clogué la secció en nom del president de l’Institut, Emili Giralt que no podia estar present el dia de la cloenda.

Pierre Vilar, que havia estat invitat a participar en les jornades, es va excusar agraint-nos l’oferiment “de tot cor, un cor, cal dir, que necessita per funcionar de l’ajuda d’una pila elèctrica”, afegint “podeu estar ben segurs que, per la meva banda, des d’un racó de París sentiré la calor de les amistats catalanes i em repetiré tot el que dec als vells mestres desapareguts i a la fidelitat de les joves generacions”. Les que ho eren en aquell moment ja no ho són tant, però ni ha unes altres de noves. En tot cas les paraules amb les quals el mestre cloïa la seva carta mantenen tot el seu valor: “L’historiador (...) és responsable d’aquest saber: l’evolució de la humanitat. Sabem moltes coses sobre l’Univers. És més important comprendre l’home.”

Gaspar Feliu
President de la Societat Catalana d’Estudis Històrics (IEC)